user6621

.................

user2

No apareix en el resum, així que ho afegeixo aquí atès que crec és important. La cessió per part de la DG a l'hora de la valoració de formació ha estat incloure com a puntuables postgraus i màsters que en la proposta inicial no constaven. És a dir, les formacions universitàries com a element de filtre entre les formacions reconegudes i les que no. Abans, només algun centre reconegut per l'ISPC directament (a Tarragona sembla que n'hi ha un) podria complementar la puntuació de formació a banda dels cursos de l'escola.

Creiem que de fons, hi ha una voluntat de simplificar els processos de valoracions dels tribunals que no té una visió de llarg termini o d'afrontar un repte important per nosaltres com és definir un escenari estable i rigorós de formació i meritació cap a les promocions internes i altres reconeixements dins de l'organització. El com valorem els cursos i mèrits, com a fet puntual dins d'un procés i no com a un continu que garanteixi una estabilitat crec que és un repte urgent de la nostra organització o dit d'una altra forma, un error que es repeteix en el temps. No només ens porta a una urgència en el temps de decisió "de facto", sinó que estem reprocessant molta feina de valoració que hauria de ser emmagatzemada com a expedient un sol cop i romandre aliè a la mateixa convocatòria.

A mi personalment em va sobtar conèixer de primera mà que el que determina que les places de sotsinspectors es puguin omplir des del carrer és el fet de la manca de categoria d'oficial dins de la DGPEIS. És a dir, és un fet indirecte i no una decisió establerta deliberadament, o així em va semblar.

Per altre costat, el ritme de negociació o de confecció de les bases el vaig trobar discontinu, una mica desequilibrat. La velocitat a què es proposaven els canvis en aquesta darrera reunió no tenia res a veure amb l'immobilisme de les dues primeres reunions. El computo global de temps és certament llarg en dies, però diria que aquest plantejament de reunions presencials tan distanciades (gairebé quinquennals) no afavoreix un treball profitós i intens. És la meva visió personal.

Nosaltres estem aprenent del mateix procés i no podem negar que part de la culpa de la lentitud pot ser atribuïda a nosaltres mateixos. Però seria trist per altre costat reconèixer que el mateix model de negociació potser una part de l'origen de per què al final és tan difícil fer canvis de cert calat dins dels processos que coneixem, o aconseguir el grau de continuïtat i coherència que volem. Jo trobaria a faltar una continuïtat tant de persones (actors) com de treball (no només reunions espaiades en el temps) per a assolir una base de decisió que fos més documentada i amplia que la que hem observat en aquesta última trobada.